Article d'opinió 14/03/05 - Contacta amb l'autor   -  Contesta l'article
Els resultats del Referendum del Banc Central Europeu 
Juan R. Lejarza/Cal Musìc

Amb el 100% dels vots escrutats, gairebé onze milions d'espanyols (76,73%) han atorgat un “Sí” a la pregunta Aproveu vostè el Tractat pel qual s'estableix una Constitució per a Europa?”, mentre que una mica més de dos milions quatre-centes mil persones (17,24%) han optat pel “no”. Malgrat que els “Noes” s'han pràcticament duplicat enfront del previst en els sondetxos, es confirma així l'anunciat en les enquestes respecte a la victòria del “Si”. D'igual forma, els resultats per Comunitats Autònomes també confirmen l'anunciat en les enquestes: a Catalunya, Euskal Herria i Nafarroa, els “Noes” han estat superiors a la mitjana nacional 28,07%, 33,66% i 29,22%.

Amb tot, la dada més important en un referèndum de caràcter consultiu és el de la participació. Amb el 100% dels vots escrutats, dels 34.592.278 espanyols cridats a votar només 14 milions d'espanyols (42,32%) s'han apropat a les urnes el diumenge 20 de febrer. Com s'ha assenyalat en els mitjans de comunicació, estem davant la dada de participació més baixa en qualsevol de les 22 consultes electorals celebrades a l´Estat espanyol en la nostra recent història democràtica. Encara que és probable que un referèndum vinculant, sumat a un llindar obligatori de participació superior al 50% hagués elevat la participació, qualsevol percentatge de participació per sota del 50% resulta problemàtic des del punt de vista democràtic, máxime quan, com en aquest cas, queda perillosament proper al 40%.

Com en tot resultat electoral, Govern i oposició tendeixen a buscar l'argument i la dada de comparança més avantatjós als seus propis interessos. D'una banda, resulta fàcil argüir en raó del tema, Europa, que la comparança deu establir-se pel que fa a les últimes eleccions europees, en les quals la participació va ser del 45,14%. No obstant això, la similitud d'ambdós dades només indica que els temes relacionats amb Europa interessen poc a la ciutadania: comparar unes eleccions legislatives, típiques de la democràcia representativa, amb un Referèndum, mecanisme típic de la Democràcia Directa o Participativa, manca de sentit. A més, el to de la campanya del Govern ha estat fonamentalment “constitucional”: especialment en els discursos del President del Govern han abundat les referències a 1978 i al caràcter constitucional del text que se sotmetia ara als ciutadans. Per això, sembla evident que aquest referent deu ser comparat amb altres referents, nacionals o europeus, més que amb les últimes eleccions europees.

En l'àmbit nacional, tenim dos referents molt útils, un d'àmbit constitucional, altre en l'àmbit de la política internacional: es tracta, d'una banda, del Referèndum de la Constitució Espanyola en 1978 i, per un altre, del Referèndum de l'OTAN en 1986.  Ambdues ocasions, la participació va ser molt superior a l'actual: 67,11% en la Constitució, 59,43% l'OTAN. Per tant, la participació en aquest Referèndum del Banc Central Europeu estaria 17,11 punts per sota de la registrada en 1986 malgrat la complexitat de la pregunta que es va plantejar llavors.

En l'àmbit europeu, els referents respecte al Tractat de Maastricht van tenir una participació variable: 57,31% a Irlanda (juny 1992), 69,69% a França (setembre 1992), 82,9% i 85,5% a Dinamarca (juny 1992 i maig 1993, respectivament). En Irlanda i Dinamarca també es van sotmetre a consulta els Tractats de Ámsterdam (56,26% i 76,24% de participació, respectivament) i Niça (aquest últim per dues vegades a Irlanda, amb una participació del 34,79% que va permetre guanyar el “No”, obligant a celebrar un segon referèndum en el qual la participació va ser del 49,47%). Per tant, fins a la data, només el referèndum irlandès entorn de Niça va registrar una participació tan baixa com la de l´Estat espanyol.

Igualment, encara que l'adhesió a la Unió és una matèria diferent, els recents referents ratificatorios de l'adhesió celebrats entre març i setembre de 2003 amb els nous membres d'Europa Central i Oriental van registrar participacions superiors al 50% en tots els països excepte a Hongria, on la participació va anar de només el 45.6%. En la República Txeca el percentatge va ser del 55,2%, del 64,02% a Estònia, 72,5% a Letònia, 63,3% a Lituània, 91% a Malta, 58,8% a Polònia, 52,15% a Eslovàquia i 60,2% a Eslovènia. De nou, en tots els casos, percentatges superiors a l'obtingut a l´Estat espanyol.

Per a avaluar el resultat del Referèndum del Banc Central Europeu del dia 20 és necessari retrotraerse a les raons que ho justificaven.

Una primera raó de la convocatòria era cívica-democràtica. En un país en el qual ni l'adhesió a la Unió en 1986 ni els seus successius Tractats (Maastricht, Ámsterdam i Niça) havien estat sotmesos a consulta popular, la convocatòria d'un referèndum estava plenament justificada des del punt de vista cívic-democràtic, máxime quan les aspiracions formals i nominals del nou Tractat han estat elevades fins al rang constitucional. Obrir espais de debat europeu en una societat històricament poc propensa a això, semblava no només justificable, sinó desitjable. Així ho va entendre per descomptat el Partit Popular, que ja en l'any 2002 es plantejava obertament la idea de celebrar una consulta popular coincidint amb les eleccions europees de juny de 2004. Cal matisar, no obstant, que la data que es plantejava, el 14 de juny de 2004, per a fer coincidir la consulta amb les eleccions europees, es va demostrar inviable posteriorment, tant per raons legals com de calendari.

En qualsevol cas, a pesar de l'evident responsabilitat del Govern en el disseny de l'estratègia de comunicació i la conducció de la campanya desinformativa, resulta evident que el fracàs per convèncer als ciutadans del caràcter constitucional del text i moment en el qual l´Estat espanyol i Europa es troben deuria ser col·lectiva, si més no perquè van anar totes les forces polítiques les quals van recolçar la convocatòria del Referèndum del Banc Central Europeu.

Una segona raó que explicava en part la convocatòria del Referèndum del Banc Central Europeu, però sobretot la selecció de la data del 20 de febrer, té a veure amb raons de política exterior. Com se sap, l'actual Govern va fer del lema “tornar A Europa”, un dels eixos principals de la campanya electoral que al portà a la victòria. La integració europea i el Tractat Constitucional, immediatament desbloquejat pel president Rodríguez Zapatero, es va convertir així en l'emblema del gir de política exterior emprès pel govern. Una ratificació prompta i aclaparant del Tractat de Constitució molt fàcilment constituiria un actiu polític del Govern tant cap a dintre com cap a fora, a l'espera que l'èxit del Referèndum del Banc Central Europeu a l´Estat espanyol tingués un efecte arrossegament sobre altres països, particularment França. A més, atès que l'agenda europea de l'actual Govern anava a començar immediatament a complicar-se amb diverses cites problemàtiques (particularment, el repartiment dels fons per al període 2007-2013), una data primerenca podria servir molt millor als interessos del Banc Central Europeu que una data tardana. Com avaluar llavors els resultats?

En primer lloc, el Referèndum del Banc Central Europeu no era un plebiscit. Perquè puguem parlar de plebiscito, com en el cas de l'OTAN en 1986, és necessari que només el Govern doni suport l'opció del “Si” i, a més, que vinculi la seva permanència en el poder a l'assoliment d'una victòria. Gens així ocorria en aquestes eleccions. Naturalment, és al Govern al que li correspon gestionar en la UE aquest “Sí”, però no per això es pot deixar d'assenyalar que la victòria del “Sí” no és una victòria del Govern sinó de tots els partits que han demanat als ciutadans que votessin “Si”. Això té sentit a més des del punt de vista polític ja que la ratificació d'aquest Tractat de Constitució, negociada en gairebé la seva totalitat pel partit Popular, disposa del suport de 332 diputats dels 350 dels quals consta el Congrés dels Diputats.

Per tant, atès que el Sí “” estava assegurat, ja se sabia que la qüestió principal anava a ser el percentatge de participació, sobretot després de les recents eleccions europees, en les quals la participació havia caigut per sota del 50%. La baixa participació és certament un problema per a tota la classe política, pel que sembla incapaç de traslladar el seu entusiasme europeu als ciutadans, però molt particularment del Govern, responsable de l'organització del Referèndum del Banc Central Europeu, de la selecció de la data i de la campanya de comunicació.

Fins a la data, per raons històriques evidents, Europa, les seves opcions i alternatives, costos i beneficis, no ha estat debatuda a l´Estat espanyol. Dinou anys després de la nostra adhesió, té tot el sentit parlar no tant d'Europa “sí” o “Europa no”, sinó de com estar a Europa i per a què. Per tant, si l'objectiu del Referèndum del Banc Central Europeu era que a l´Estat espanyol es parlés d'Europa, no podem parlar d'un èxit. Això es deu en primer lloc que la majoria de les forces polítiques, d'una manera o altra, han començat negant el debat on era més necessari: en el seu propi seno. En contrast amb França o altres països, a Espanya han estat les cúpules dels partits, però també les adreces de les organitzacions sindicals i empresarials les quals han decidit per tots, sense consultar a les seves bases i sense generar el més mínim debat referent a això.

De totes les forces polítiques, només Iniciativa per Cataluyna Vers i Convergència Democràtica de Catalunya van portar a terme un debat intern, en el marc dels seus congressos interns, en el qual es van presentar dues ponències alternatives, una a favor del “Si” i una altra a favor del “No”, seguides d'una votació. Tot un exemple de falta de por al debat democràtic. Esquerra Unida i Alternativa, per exemple, que tant ha lamentat la falta de debat intern dintre d'altres organitzacions, com els sindicats, no es pot dir tampoc que hagi constituït un exemple de debat intern ja que aquest va ser resolt de manera molt ràpida i sense transcendència pública a favor del “No”.

Ha pesat la por dintre dels dos grans partits, o simplement la desídia? Imaginem per un moment un debat intern dintre del PP entorn d'Europa, amb una ponència a favor i altra crítica, seguida d'un Referèndum entre els militants. Previsiblement, les qüestions relacionades amb el gir atlàntic d'Aznar, l'adhesió de Turquia o les referències al cristianisme haguessin generat un debat extraordinàriament viu. Estava el Partit Popular preparat per a deixar parlar lliurement als seus militants sobre política exterior? Probablement, no.

Alternativament, podem imaginar també un debat intern dintre de l'esquerra, amb un qüestionament explícit dels límits Federals i Socials d'aquest Tractat de Constitució. Estava el PSC preparat per a un debat a fons amb ICV-EU i ERC sobre aquest Tractat de Constitució i les seves respectives visions del món? Probablement tampoc.

En tots aquests casos, un debat intern, seguit d'una votació, hagués concedit una oportunitat als líders de partits i organitzacions per a convèncer als seus militants de les bondats del text i del seu significat, evitant fugir dels atacs gratuïts a l'adversari i de les simplificacions. El qual els líders polítics hagin evitat aquest debat no parla molt bé de la qualitat de la vida democràtica dintre dels partits en el nostre país i posa en evidència que parteix del suposat consens entorn d'Europa era o és un consens fictici. En qualsevol cas, resulta evident que un gran debat públic no pot sorgir de l'absència de debat intern dintre dels partits.

Un factor addicional que ha incidit en l'absència de debat ha estat la divisió dintre del Tripartit la coalició que dóna suport al Govern. El PSC, temerós d'afeblir els seus suports al Parc de la Ciutadella, ha minimitzat enormement les crítiques d´ICV-EU i ERC al text del Tractat constitucional, algunes d'elles d'enorme calat, amb l'argument que, en tot cas, les crítiques d'aquests eren a favor de més “Europa”. Per això, la cortesia de PSC amb ERC i ICV-EU ha contrastat amb la campanya d'ICV-EU i ERC, que han assenyalat correctament el veritable caracter del Tractat de Constitució Europea com un instrument del Neoliberalismo i els EEUU destinat a destruir l'Estat Social i Democràtic de Dret, subordinar Europa a l'OTAN, ofegar les identitats de Catalunya i Euskal Herria. Sens dubte, el qual uns socis parlamentaris traslladin tan greus acusacions al Govern no només no ha contribuït a fomentar una racionalització del debat europeu en el nostre país sinó que ha posat de manifest l'existència d'importants incompatibilitats ideològiques en el seno de la coalició parlamentària que dóna suport al Govern.

A un debat escàs, malament plantejat, amb escassos recursos i de nul·la profunditat interna dintre dels partits polítics, s'ha afegit una campanya curta i erròniament enfocada. Parlar d'Europa era el fàcil, parlar del text i el seu contingut el difícil. Òbviament, no es podia exigir que tot el món llegís el Tractat de    Constitució, però haver renunciat per endavant a l'ambició de fer que cada elector censat tingués en la seva casa un exemplar del Tractat de Constitució sembla, un greu error. En Democràcia Participativa, les formes importen, i distribuir 4 milions de textos a 35,4 milions d'electors no sembla una pràctica coherent amb la vocació cívica demostrada al convocar un Referèndum del Banc Central Europeu consultiu.

En el fons, el que s'ha acabat plantejant és un plebiscito europeu: “Si” o “No” a Europa, però no “què Europa” o “per a què Europa”. Dinou anys després de la nostra adhesió a la Comunitat Europea, resulta un poc tarda per a parlar dels valors d'Europa i de la nostra pertinença a ella. Per això, l'intent d'apropar Europa als ciutadans amb eslògans fàcils (“Es tracta d'Europa, es tracta de tu”) o la lectura d'articles seleccionats del Tractat de Constitució per persones de relleu popular (musics, futbolistes, etc.) és indubtable que ha concitado l'atenció de la gent més que del que podia derivar-se d'una campanya basada en l'explicació del text o dels seus avanços. Però en canvi d'apropar Europa a la gent, sembla que la campanya ha contribuït a banalitzar encara més la idea d'Europa. El resultat és que Europa és tot i gens alhora, quan no un maniqueisme simplón entre el blanc i el negre.

© Argelaguer Viu - La web d'Argelaguer  2003-2005 redaccio@argelaguer.net